dimecres, 29 de gener de 2014



EIN OPFER ODER EIN TÄTER IN DER FAMILIE


D'una senzillesa impecable, esperit lliure i viatger, estructura forta i mirada acollidora es va presentar dimarts passat la Bàrbara. Davant un grup de persones que, com a tema comú, teníem l'estudi d'un dels episodis més traumàtics de la nostra historia, la II Guerra Mundial. La idea era fer una activitat formativa relacionada amb la participació de la Bàrbara en diferents memorials (Ribesaltes a la Catalunya nord i Neuengamme prop d'Hamburg, a Alemanya).

 

 La Bàrbara ens va sorprendre a tots explicant-nos la recerca de la seva historia familiar. Les persones de la seva generació, a Alemanya, van viure en un gran silenci. El que sigui que feia no parlar a les generacions anteriors, condemnava a les presents a una culpa, un dol, una angoixa viscuda a soles i profundament dolorosa.  

 

Aquesta era la primera vegada que la Bàrbara explicava en castellà el seu amarg camí. Amb una franquesa extraordinària ens parlava de la recerca als arxius, de les actes dels judicis, dels llibres, dels documentals, dels testimonis consultats a la recerca de respostes. Els seus ulls desvetllaven que no havia estat fàcil confrontar el que anava llegint i trobant amb la imatge que conservava en el seu record: calidesa, respecte, protecció, amor i admiració. Com encaixar tot això amb tanta sang?

 

D'adolescent, com tants altres -diu ella-, als anys 60 i 70, va empènyer i sacsejar aquell buit obscur, tan dens. Es creia valenta al haver-ho fet. Ara amb el temps pensa, després d’un gran treball d’autoconeixement, que probablement no va ser la persona exemplar que abans imaginava ser amb aquest atac. Fruit d’aquesta anàlisis personal addueix que l’envestida no va portar a cap resposta, fou una reacció de l’edat, del moment, totalment erma.  Per trencar aquell silenci calia ajuda, temps, espai, calma, assossegament i no un ímpetu rebel.

Buscar una resposta l’obsessiona. S’hi sent responsable i culpable, carrega el feixuc testimoni dels seus ancestres. Però, em pregunto, fins quan? Com posar fre i trobar una pau reconfortant amb aquella imatge d’infantesa? Per ella, estic segura que, parlant i escoltant podria ser una bona manera. Una de les experiències que va viure fou el que dóna nom a aquest escrit, Ein Opfer oder ein täter in der familie, activitat que el memorial de Neuengamme ofereix amb gran èxit, La víctima o el botxí (perpetrador/victimari) dins la família. Es tractaria, en un ambient controlat, intercanviar sentiments i raons entre famílies de víctimes i victimaris. Tot un repte.

Hi ha molts temes per aprofundir i per seguir treballant en aquest àmbit. Però voldria abans posar en valor la generositat de la Bàrbara al venir a explicar-nos la seva història. No ha estat gens fàcil per ella. Vielen Dank, Barbaralein!
 

dimecres, 18 de gener de 2012

Mans!

Avui voldria fer una proposta divertida i alhora potser, fins i tot, agossarada. És un exercici fàcil. Si bé per algú representa un repte segur que, per altres, en canvi, un joc!
Seguim-nos les mans! Fixem-nos en el que fan! Observem-les! Ara mateix sobre el teclat veig com cada dit, coordinadament, va teclejant una lletra per tal d'aconseguir un missatge final. Tots els dits de les meves mans simpàticament i de forma disciplinada, ordenada, tranquil·la colpegen suament els quadrets que marquen lletres. Màgic moment de concentració acústica -el més proper que tinc a crear música-!

Les meves mans acostumen a sentir molt el fred. Pateixen fred!
I que dir del seu color? Un color rosat que arriba a tons més pujats doncs els capilars que al final dels dits estan instal·lats, tossuts ells, els costa fer circular correctament la sang i això fa que elles tinguin aquest contrast.

Les mans ens ajuden a expressar-nos, a comunicar-nos, a transmetre idees, sentiments, emocions, alegries, frustracions i ràbia, pensem amb la multitud d'expressions que tenim! Movem les mans de dreta a esquerra per dir adéu, de dalt a avall per demanar que algú s'apropi o s'allunyi, depèn de qui sigui!, piquem de mans per demostrar la nostra satisfacció davant alguna cosa (a vegades amb ironia!), i així podríem seguir fins demà!

Les mans...ens acompanyen en el nostre discurs -això és encara més evident quan aquesta comunicació està impossibilitada-,...També són art quan ballem i les movem de forma singular i rítmica ...També regals de sensacions amb el contacte dolç o abrupte amb altres objectes, amb carícies, amb plantofades o clatellades ...També són funcionals quan ens acompanyen coordinadament durant les nostres accions diaries, clicant interruptors a fi de tancar-obrir llums, apretant botons, subjectant utensilis varis, estirant pestanyes per obrir armaris, girant manetes per omplir portes, milers de coses, més o menys privades, més o menys sensuals, més o menys ...

De totes les mans jo em quedo amb el moment que t'agafo la teva. Aquest càlid instant que em permet abraçar-te els dits i notar el teu suau palmell, l'escalf i el confort d'agafar-te i d'adonar-me'n que vas creixent, que et fas gran.... només per agafar-te de la mà.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Persones!

"Hi ha persones que ens creen i ens pugen i persones que ens salven quan l'asfalt ja crema i els peus no duen sabates. Les persones que ens creen potser no són déus però en crear-nos s'hi assemblen. Les persones que ens salven potser tampoc són déus, però en salvar-nos adquireixen alguna de les seves qualitats meravelloses. Es pot saber quan algú et salva: creu en tu quan tu ja no hi creus (...)" extret del llibre d'en Josep-Francesc Delgado, Els llops de la lluna roja.

En els temps que corren, amb el canvi de valors que impera, paraules com aquestes, que ens acompanyin, ens ajuden, ens recomforten, ens donen forces i alè per comprendre (posar-nos a la pell de l'altra i entendre) i per, sobretot, donar una ullada al nostre voltant i reconèixer aquests déus que cadascú té. Amics o amigues, familiars: pares, mares, fills, filles, tiets, nebodes, cosins, mestres, ...segur que tots identifiquem aquests déus entre aquestes persones que ens acompanyen al llarg del camí.

Probablement, segons les necessitats de cada moment que vivim, trobem els déus en un àmbit més íntim, interior, al principi, o bé més social, mentre anem creixent. De totes maneres, reconèixer-les i dedicar uns minuts cada x temps resulta ser una cosa ben senzilla a fer i que segur ens omple a tots i totes. Demà em dedicaré doncs a fer-ho! És realment un exercici inspirador i molt agraït. Demà em dedicaré als meus déus. Quina sort tenir-ne!

dilluns, 28 de novembre de 2011

La teva força

Sempre he admirat la teva força i coratge per véncer les envestides del tren que condueix la nostra vida. Veient amb distància les coses per les quals has tingut que passar entenc més el teu caràcter tot i que, essent com ets, has fet que la persona que ha estat sempre al teu costat i que està tant a prop meu, hagi patit tant i tant!
No sóc jo però qui pot ni tant sols vull jutjar-te doncs sempre he admirat la força que has tingut. Persona dura de sentiments, cap a tu mateixa i, no podia ser d'altra manera, dura cap els altres. Persona llesta i desperta, t'has mogut amb rapidesa per poder ser allà on ets, per poder tenir el que tens. Persona tossuda, tenaç i caparruda, has lluitat pel que creies i per tirar endavant la família, a la teva manera! Persona resistent a als embats, et sommio saltant, corrent entremig d'enormes camps de blat, portant a la teva mà els teus estimats, portant-los cap a lloc segur, sense adonar-te'n que potser, en la teva follia fugida, els fas mal. Resistent també malgrat el teu dolor persistent i fidel.
T'admiro per tot això i més. Ara et veig i et sento patir i no sé com alleugerir-te el plor, com calmar la teva angoixa, com donar-te força per aixecar-te i que puguis, un cop més, córrer i córrer! Sé que les teves cames no et permeten fer-ho ara però estic segura que en els teus somnis et mous àgil i fresca, dalt de la muntanya, la teva estimada muntanya de la Mare de Déu del Mont.
La penúltima d'una família d'inumerables germans. Les tres primeres, totes tres dones, van tenir la sort d'estudiar. En aquella època comadrones i mestres. Una secretaria del Ministre d'hisenda, l'altra la primera dona que obtingué el carnet per conduir camions a Espanya! Una família on les dones es caracteritzaven per l'adaptació, la flexibilitat, alhora també per l'escassa empatia i la duresa i fredor de les emocions en un món salvatge, silenciós, on tapar, ocultar i dissimular les emocions i sentiments era el que calia fer. Una família on els homes eren tot el contrari i per això hom no recorda res d'aquests homes de la família, o gairebé res, oi? Com podies ser tu, doncs, sinó d'aquesta manera?
De mà en mà doncs vares quedar òrfena de pare de seguida. També massa aviat òrfena de mare.  Per les teves germanes o, per gairebé totes, incòmode, empipadora, inoportuna, tot plegat una murga! I tu, fugint de totes elles, lluny o a prop, tant és però fugint. La que esperaves que fos la teva clau cap a la llibertat fou la clau d'una gàbia gens daurada. Però tu sempre forta, persistent, encaparrada, amoïnada, seriosa,  preocupada, enfadada...dolguda diria jo per tot el que t'ha tocat patir. Quina injustícia! no t'adonaves potser però al teu costat hi tenies una joia, una seguidora, una admiradora, una fan que et seguia per tot arreu i que, sense voler, crec jo, has fet tant de mal. Jo, com que m'ho miro en la distància no puc jutjar-te, ans el contrari, només puc que admirar-te pel teu valor, pel teu dolor silenciat, per la frustració oculta dins el teu cor, per les ànsies de millorar, de sortir-te'n, només puc que agrair tot el que m'has ensenyat, àvia!

dimecres, 7 de setembre de 2011

Una bassa a Montserrat

Excursió a Montserrat. Em perdo el Virolai, a les 11h. Arribo tard. Què li farem,  no es pot tenir tot! (...he pogut dormir una mica més!). Fem una volta, entremig de tantes i tantes persones, molts turistes, de l'est! Em creuo amb una parella sorprenent però que entenc que comparteixen moltes i moltes pràctiques diaries...la meditació..un va amb sotana, negre, cabell llarg, grisos, aspecte sanot i mirada divertida, l'altre, amb vestit taronja, sense cap cabell, alt i fort, explicant-se probablement temes ben actuals ...com arribar al mateix des de diferents punt de vista, penso! En el fons tots dos fan del silenci la seva pràctica per connectar-se amb qui creuen totpoderós!
Agafem el trambaix de Montserrat,per dir-ho d'alguna manera, doncs entre muntanyes això no fa més que pujar i pujar.  Dalt de tot, a sant Joan, les vistes ja són de vertigen! Tot i que a la sortida del teleferic hi som molts, caminant una mica acabem per poder sentir els rossinyols i d'altres...i les muntanyes, les curioses i tan emblemàtiques muntanyes...descobrim l'elefant, la mòmia, el cavall bernat, ...ens acompanyen silencioses, impactants mentre caminem i caminem...la baixada fins el monestir es forta i anem amb cura. A cada revolt descobreixo un núvol nou i em fascina veure el seu reflex, la projecció, l'ombra que fa al terra...em dedico a buscar a quina ombra correspon cada núvol mentre el sol de mitja tarda m'abraça dolçament. Es fascinant la sensació de llibertat i alhora de poca cosa que m'arriba...em sento part d'aquell espai i d'aquell moment, respiro fons i un conjunt d'olors de natura il·luminen la meva ment ...
Arribem a un estanc amb ple de peixos de color taronja i altres negres i taronges...em recorden a la parella del matí ..compartiran també els silencis?
Passem pel roc que segons s'explica, al vespre es pot sentir com ploren els gegants!!  Guauu, no em puc imaginar l'experiència...si em passa surto per potes!!
Com sempre Montserrat t'omple l'esperit i dóna energia....

dimarts, 23 d’agost de 2011

Contemplant els peixos

Viatge a una de les illes Canaries. Lanzarote. Arribada a Arrecife. Res d'especial. Ensumes el vent, fort, ràpid, encisador, t'envolta, et xiuxiueja a cau d'orella...comences a endisar-te a l'illa...Petita però a mida. No té preu la imatge de la natura volcànica del Timanfaya. El cor batega fort i s'atura amb tanta bellesa, àmplies formes, distàncies inabastables als ulls que cerquen guaitar-ho tot, apamar-ho! La natura, sempre orgullosa i capritxosa apareix nua, provocadora, esplendida.
Pintat amb colors diferents, l'imponent paisatge parla. Són vells missatges carregats de força per qui els rep, t'envaixen les emocions i no pots fer més que allargar un dolç i plàcid sospir. Moviments agressius i durs, formes dolces i suaus, ones captivadores, esquerdes o ferides de la terra impactants que et duen a imaginar la bestial explosió, mars de sorra ocre, lava que ja no crema però ha deixat caramelitzat el terra...  vaig poder fer alguna foto que mai podrà arribar a l'alçada de l'experiència del directe...tot i que els vidres llardorsos de l'autobus, plens de ditades i suor enganxada encara em feien un repte més dificil!
Els petits -de mides- però grans -de calidesa- pobles mariners són d'una espontaneïtat que costa trobar. Sembla que el temps estigui aturat. S'està bé així. Producte turísitc o orgull nacional aquesta realitat no fa més que provocar-te un estat de pau, tranquil·litat i relax, dificils de trobar al nostre dia a dia. Arrieta, sommio!
No m'estranya que no es faci publicitat de La Graciosa. Millor no dir res doncs aquí arribes al paradís...per mi, definició de viure en total llibertat, física i espiritual! El vent sempre t'acompanya, fidel i esgotador ...i traidor -juga amb el sol a distreure't per acabar torrant alguna part del teu cos..en el meu cas l'espatlla ha estat la que ha rebut més aquest pillatge!-. Els carrers del nucli urbà -per dir-ho d'alguna manera- són de sorra! així que sortint de casa només pots que trobar-te amb el mar, la sal, l'aire, les barques..i nosaltres, els turistes d'un dia!

També no puc oblidar-me de El Golfo, població a l'oest de l'illa que despedeix el dia amb una esplendida posta de sol. Caminant per aquest paisatge trobes uns penyasegats increïbles, un llac verd o groc, depen d'on et posis, al fons de la platja. Aparentment el mar i el llac no es troben, tot i que a sota terra s'estimen de debò!
Em quedo amb totes aquestes visions i emocions que Lanzarote m'ha fet sentir! Gràcies als conejeros!

dilluns, 8 d’agost de 2011

viatges que commouen

Començo la setmana amb la visita d'uns estudiants alemanys que han vingut a Catalunya a la recerca de la memòria del pais. Han estat sis dies viatjant, coneixent històries i memories i formes de tractar-les. Poc coneixedors d'histories alienes primer han posat tot el seu esforç en entendre com s'havia treballat la memòria a cada espai visitat. Sortien d'Alemanya i han creuat tota França fins arribar a Portbou, La Jonquera, Sant Adrià i Barcelona.
Es tracta de joves entre 16 i 23 anys nascuts a Alemanya però de famílies vingudes fora d'aquest país. En alguns casos aquests joves han patit marginació i racisme dins el seu entorn social i ara, amb aquest viatge, entre d'altres qüestions, es cerca que coneguin la marginació que van patir intel·lectuals i persones anonimes durant la segona guerra mundial a mans del nacionalsocialisme i els seus seguidors (no podem oblidar que una gran majoria de veïns, col·laboradors, afins al règim, es convertiren en delators).  Es busca l'dentificació, tot i el temps i les circumstàncies, de situacions i persones. Un dels treballs diaris que fan els joves és escriure un diari on una plana estarà dedicada al passat i una altra al present. Cal fer pensar als joves. La majoria trobaran els paral·lelismes entre passat i present ells sols. S'interrogen, cerquen respostes entre ells, les demanen als seus professors i educadors...
Vivenciar la història d'aquesta manera no pot fer més que obrir portes mentals i trencar tabús. Entendre l'altre des de la meva realitat, com a diferent però també com a igual. Diuen que, quan un observa, coneix, quan un coneix, estima i quan un estima, defensa!
Deixem temps per païr l'arribada, a l'estil de l'antrolopeg innocent d'en Barley, llibre altament recomenat per llegir-lo no una sino varies vegades!
Una altra experiència impressionant és la d'un grup de joves del Mareme que a mans dels seus professors i guiats per un grup de testimonis o familiars els acompanyen de ruta per l'exili fins acabar al Museu Memorial de l'Exili a La Jonquera, on allà podran acabar d'entendre aquest fenomen. Segueix sent interessant la metodologia d'aprendre història, directament en vena!
Treballar-ho adequadament evitant posar-hi més emoció de la que cal, és una de les tasques del professor/educador que acompanya el grup atès que correm el perill de quedar-nos a la superficie sense entendre els motius, els perque, els com, els quan. entre d'altres!
Gran defensora del treball de les emocions reivindico també el treball serios i de matissos que té la història i la memòria de cada persona, espai, temps!