dimecres, 29 de gener de 2014



EIN OPFER ODER EIN TÄTER IN DER FAMILIE


D'una senzillesa impecable, esperit lliure i viatger, estructura forta i mirada acollidora es va presentar dimarts passat la Bàrbara. Davant un grup de persones que, com a tema comú, teníem l'estudi d'un dels episodis més traumàtics de la nostra historia, la II Guerra Mundial. La idea era fer una activitat formativa relacionada amb la participació de la Bàrbara en diferents memorials (Ribesaltes a la Catalunya nord i Neuengamme prop d'Hamburg, a Alemanya).

 

 La Bàrbara ens va sorprendre a tots explicant-nos la recerca de la seva historia familiar. Les persones de la seva generació, a Alemanya, van viure en un gran silenci. El que sigui que feia no parlar a les generacions anteriors, condemnava a les presents a una culpa, un dol, una angoixa viscuda a soles i profundament dolorosa.  

 

Aquesta era la primera vegada que la Bàrbara explicava en castellà el seu amarg camí. Amb una franquesa extraordinària ens parlava de la recerca als arxius, de les actes dels judicis, dels llibres, dels documentals, dels testimonis consultats a la recerca de respostes. Els seus ulls desvetllaven que no havia estat fàcil confrontar el que anava llegint i trobant amb la imatge que conservava en el seu record: calidesa, respecte, protecció, amor i admiració. Com encaixar tot això amb tanta sang?

 

D'adolescent, com tants altres -diu ella-, als anys 60 i 70, va empènyer i sacsejar aquell buit obscur, tan dens. Es creia valenta al haver-ho fet. Ara amb el temps pensa, després d’un gran treball d’autoconeixement, que probablement no va ser la persona exemplar que abans imaginava ser amb aquest atac. Fruit d’aquesta anàlisis personal addueix que l’envestida no va portar a cap resposta, fou una reacció de l’edat, del moment, totalment erma.  Per trencar aquell silenci calia ajuda, temps, espai, calma, assossegament i no un ímpetu rebel.

Buscar una resposta l’obsessiona. S’hi sent responsable i culpable, carrega el feixuc testimoni dels seus ancestres. Però, em pregunto, fins quan? Com posar fre i trobar una pau reconfortant amb aquella imatge d’infantesa? Per ella, estic segura que, parlant i escoltant podria ser una bona manera. Una de les experiències que va viure fou el que dóna nom a aquest escrit, Ein Opfer oder ein täter in der familie, activitat que el memorial de Neuengamme ofereix amb gran èxit, La víctima o el botxí (perpetrador/victimari) dins la família. Es tractaria, en un ambient controlat, intercanviar sentiments i raons entre famílies de víctimes i victimaris. Tot un repte.

Hi ha molts temes per aprofundir i per seguir treballant en aquest àmbit. Però voldria abans posar en valor la generositat de la Bàrbara al venir a explicar-nos la seva història. No ha estat gens fàcil per ella. Vielen Dank, Barbaralein!
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada